Rotorua (primera part)

Havia d'haver escric fa una setmana, perquè vam anar a Rotorua ja fa dos caps de setmana, però he estat una mica mandrosa, jejeje. Així que som-hi! Rotorua és una ciutat molt turística de la illa nord, coneguda sobretot per les aigües termals naturals que hi ha per tota la zona i també perquè és molt important per la cultura maori.

Hi vam anar amb una autocaravana i gent de la feina del Daniel. Primera parada: "luge". Jo no tenia ni idea que anàvem a fer això (problemes de comunicació germànica...), és com una mena de trineu amb rodes i manillar. Bàsicament, et tires muntanya avall i intentes seguir el camí. També pots frenar si t'embales massa. Us deixo un video perquè us feu una idea, en un dels girs, em sé d'un alemany que es va estampar... jajaja, però només es va fer un morat i una rascadeta, es que anàven fent carreres i es va creure Vettel. Que estigués plovent tampoc va ajudar gaire a controlar el luge :)

video Luge a Rotorua

Després de dinar i diluviar, vam anar cap al càmping, tots no dormiem a la caravana (menys mal, perquè la majoria eren nois i devia fer una flaire...). Nosaltres i una altra parella vam dormir en un bungalow. Al càmping tenien piscines d'aigua termal, vam estar una estoneta i ja es notava la pudor a sofre... uuuf, no podria viure allà. Era com una olor forta a ou podrit, imagineu si voleu ventilar una habitació, no se que és millor... puuaaaj

Cap a les 7h haviem d'estar a la oficina del poblat maorí, per començar la visita i acabar amb sopar, et venen a buscar amb autobús per anar al poblat, no hi pots anar quan tu vulguis. Ens van repartir en 3 autobusos, però no anaven plens, de cada autobús havia de sortir un "jefe de la tribu" ja que nosaltres èrem una tribu que volia visitar el poblat. I sabeu a qui van nominar?? efectivament, els del la feina del Daniel van començar a cridar el seu nom i tot el bus s'hi va apuntar, jo inclosa ;)

Com a cap de la tribu, havia de saludar al jefe dels maoris i fer-ho bé perquè ens deixessin entrar, el ritual era molt seriós, demanaven molt de respecte! jo em vaig imaginar salvant al Daniel del jefe maori... Jajaja. Estàvem tots esperant davant l'entrada del poblat, plovent i es comencen a sentir crits i tambors, jo me temia lo peor, pensava: segur que fa alguna brometa de les seves i sortim als diaris. Van começar a sortir maoris amb (sobretot llances) i fent danses que no se si eren de guerra o de benvinguda, però que acollonien bastant. Però tot va sortir genial!!

Els maoris són uns caxondos!! Ens anaven explicant diverses coses de la seva cultura i ens feien participar. El Daniel va haver de ballar una Haka (aquella dansa maorí), el tinc gravat però no es veu gaire bé (entre la pluja/diluvi i la foscor, i que una no és una pofessional). Jo vaig ballar amb les dones amb una mena de pilotes amb una corda que van movent i fent copets amb la mà. Després en van fer entrar a la Marae (la casa comuna) i allà ens van ensenyar cançons i danses, amb toques d'humor. Els pèls de puntaaaa!!  cantaven com els àngels.

 

Per acabar, el sopar. Els maoris cuinen posant el menjar en graelles sobre pedres calentes dins un forat, ho cobreixen tot amb teles i terra, i ho deixen coure durant unes 3 hores. Estava bonísim, pollastre, xai i boniatos, mmmmmm! (també hi havia amanides i postre). Però resumint, una experiencia genial, única. Us ho recomano si us apropeu per NZ, i us deixen fer fotos i vídeos de tot. No problem. 

El títol d'aquesta entrada és "Rotorua (primera part)" perquè no ens va donar temps d'anar al park d'aigües termals, només vam veure algunes pel centre de la ciutat. Així que hi haurem de tornar i també anar al Polynesian Spa a fer-nos algun massatge. Si, si, vivim fatal, ja ho veieu!!

Molts kiwi-petons i fins aviat!!

And the winner is...

Ja tinc els resultats de l'examen (IELTS), els he anat a buscar aquest matí, però ja no estava gaire nerviosa.  Per què? No perquè sóc genial i segur que aconseguiré les notes que necessito (segur que això és el que els meus pares pensen, perquè els tinc ben acostumats ;)). La raó de la meva tranquil·litat és que m'estic pensant de no demanar la "Teacher Recognition". Ara ja podeu posar els ulls en posició normal i tancar la boca, que us explico...

Ahir vaig estar mirant amb més deteniment el meravellós i fatigós procés per aconseguir aquesta Teacher Recognition, que no és més que un paperet que diu que puc treballar com a mestra a NZ (Nova Zelanda, para los faltos de memoria). Us faré l'explicació breu, no patiu. Per començar necessito convertir la meva titulació a la d'aquí (Assesment), això vol dir traduir el títol i les notes de cada assignatura feta (ja ho tinc aquí, però en català/castellà) i pagar la taxa pertinent (750 dollars!!!). O sigui que només perquè em diguin si la meva titulació és valida m'hauré de gastar mínim uns 1.000 dollars (traducció oficial i taxa).  Aproximadament 600 euros. Si volgués posar també el títol de Psicopedagòga serien 750 dollars més, aquest si que el tinc en anglès, menos mal!

Un cop fet això, tindran l'amabilitat de dir-me si amb els títols que tinc puc tenir l'honor i privilegi de treballar per a aquestes escoles que segueixen vivint en els noranta (un altre dia us parlo dels uniformes, les escoles tipus Harry Potter però sense màgia...). Després, hauria d'omplir més papeleo i pagar més taxes. Total, que em costaria uns 1.500 euros. Per això, estava poc nerviosa aquest matí quan he obert el sobre i he vist que per molt poquet no he aconseguit el nivell que em demanaven.

He tret un 7,5 en la part de Listening (escoltar), un 8 en la part de Reading (llegir), un 7,5 en la part de Speaking (parlar) però un 6,5 en la part del Writing (escriure). Ooooooh! Ai pena, penita, pena... Doncs si, només per aquest mig punt hauria de tornar a fer l'examen sencer, que seguiria augmentant el presupost del "Teaching Recognition" dels pebrots.Total, que no ser si és bona idea pagar tot això per a una possible però no segura feina per menys d'un any i mig. L'altre opció és fer de mestra de suport, que per això no necessito res i ja he enviat un curriculum.

Vull aclarir que estic molt contenta amb les notes que he tret, són molt bones tenint en compte que no havia estudiat com si m'hi anés la vida, els nerviiiiis i la mica de jet lag que tenia. Perquè us feu una idea, per demanar ser resident a NZ demanen un 5 (sobre 9) i per estudiar a la universitat necessites un 6 (sobre 9), jo he tret de mitjana un 7,5; no està gens malament, i la meva mare podrà seguir fardant de filla... jejejeje

M'encantaria saber que en penseu, Teaching Recognition or not Teaching Recognition, that is the question...

Petonets des de Kiwiland!

All Blacks (Nova Zelanda) vs Springboks (Sudàfrica)

El dissabte vam anar al estadi a veure el partit de rugby entre els All Blaks (l'equip neozeladès) i els Springboks (l'equip sudafricà). Per a aquells que no tingueu ni papa de rugby (com jo fa 2 mesos) vindria a ser com un Barça-Madrid en una final de Champions, o sigui el millor partit de rugby que es pot veure... Així cap a l'estadi, amb bandera inclosa, podeu veure la foto al Facebook. I si, estava ple a reventar...

Al principi es van cantar els himnes dels dos països, estil opera, molt oficial. El que em va sobtar és que el de Nova Zelanda (a partir d'ara NZ) era en dos llengües: maori i anglès; i el de Sudafrica en 4!! Era divertit perquè el posaven rollo karaoke a les dues pantalles gegants. Quan van cantar el de NZ tothom el cantava, però es va notar molt que la part maori no se la sabien gaire... ;)

A continuació, l'esperada HAKA, que originalment és una dansa maori que es feia abans de la guerra per donar força / motivar als guerrers, i que els jugadors dels All Blacks fan sempre abans de jugar. La primera que veia en directe, la gallina de piel!! Aquí teniu el vídeo, però en directe és mil vegades millor, resonava per tot arreu.

Hi havia bastant ambient, sobretot en les jugades interesants, però en general, els kiwis són tranquils i callats. Per increible que sembli, no vaig sentir ni un insult!!! I va haver una targeta groga (10 minuts sense jugar) una vermella (al mateix jugador), sang i baralles al camp, però ni un insult. Això de les baralles està permés en el rugby, el que no es pot fer és intentar bloquejar a algú que no té la pilota o agafar a algú per sobre les espatlles ("hombros"). Fins i tot, un home va incitar al public a fer "l'onada" i els de seguretat li van demanar que parés i el van acompanyar a marxar... Per cert, l'onada només va durar 3 voltes.

Com a anècdota, en una de les jugades vaig veure a la pantalla una senyera!! Comooooor???!! Doncs si, i amb els meus superpoders d'orientació la vaig localitzar només unes quantes files davant d'on seiem. Quan va acabar el partit vaig poder parlar amb els dos nois catalans. Estaven de visita a la illa nord després d'haver estat uns mesos treballant com a monitors d'esquí a l'illa del sud. El mundo és un pañuelooo.

En fi, com sempre van guanyar els All Blacks i va ser molt divertit estar al camp!

Us deixo un link amb algunes jugades, per si us fa gracia veure com de "delicadets" són els jugadors... i ja podeu publicar tots els comentaris que vulgueu (és que tenia l'opció desactivada, sorryyyy).

 http://www.3news.co.nz/VIDEO-All-tries-highlights-29-15-All-Blacks-V-South-Africa-Springboks-Rugby-Championship-2013-Eden-Park-Auckland/tabid/317/articleID/313233/Default.asp

Fins aviat!!

Una altra diada des de l'exili

Avui és la diada de Catalunya, jo l'he començat fa estona (aquí són les 7 de la tarda ja) i és el quart cop que no sóc a Barcelona. El primer any va ser al 2006 (estava d'Erasmus a Helsinki), el segon va ser 2009 (m'acabava d'anar a viure a Bamberg) i la tercera vegada va ser l'any següent que estava vivint a Mannheim. Sempre he tingut una sensació estranya, com d'anyorança, però aquest cop és diferent, perquè avui és diferent. Això de la cadena de persones serà únic i em sap greu perdre-m'ho. Igual que em vaig perdre la nevada de Barcelona :(

En fi, no es pot estar a tot arreu. Ho hauré de veure demà al matí a TV3 a la carta, jejejeje, però no crec que ho fagin per TVE o Telemadrid... La veritat, jo mai havia estat independentista, i realment, no estic segura del tot del que penso, però ja estic cansada de sentir atacs contra Catalunya, la seva gent i la seva llengua. Aquest govern pepero ho està fent molt, però molt malament (necessita millorar bastant), l'estan cagant repetidament, i si que tinc la sensació que és parlar amb la paret. De debó és tan difícil i tan impossible d'imaginar una consulta per preguntar si la gent que viu a una regió vol tenir un govern diferent? No era això la democràcia? Què el poble tenia el poder de decidir? Potser surt que no... qui sap...

El que no pot ser és seguir aguantant tanta tonteria. I el problema no és que hi hagi uns quants burros que no entenguin que tenim tradicions diferents (jo no vaig saber que els panallets eren només catalans fins als 14!!), que tenim una altra llengua (malgrat podem parlar castellà, tenim la sort i el privilegi de ser bilingües) i ens agrada fer-la servir. No, no, el problema és quan no s'atura al bocamoll, a l'ignorant que no té ni idea que ser diferent no és dolent i que si seria possible una Catalunya dins Espanya, però amb condicions, no amb humiliacions i acusacions constants. I és una llàstima, només ens quedem amb els comentaris dels espanyols poc tolerants, n'hi ha d'obert també, que tampoc estan contents amb com funciona el país i sí valoren i accepten als catalans

M'han preguntat perquè escric el blog en català, la veritat no m'havia adonat, és la llengua en la que penso normalment, suposo. Aquest etern conflicte Catalunya - Espanya no és fàcil d'explicar, però jo ho he intentat amb un exemple, com si Espanya fos una família, i les comunitats autònomes fossin els seus membres i el govern els pares (of course). Si els fills viuen a casa, és normal i lògic que aportin una part per la casa, millor si és equitativa o proporcional al que reben. Però ai! quan un dels germans estalvia (amb retallades 2 anys abans que la resta) i aporta diners què d'altres se'n beneficien i a sobre alguns van de xulos (no cal recordar al president d'Extremadura i el seu "si ten collons.."), llavors aquest germà s'enfada i amb raó, crec; llavors potser prefereix viure sol o canviar les condicions que hi havien hagut fins ara. Aquí tenim el dilema, només el temps ens donarà la resposta.

No m'enrotllo més, espero que aquesta diada especial surti molt bé i serveixi per dir al món que així no ens agrada viure. Estic segura que farà créixer el sentiment de pertànyer a una cultura que et fa humitejar els ulls quan ets lluny. Us deixo un vídeo que em va fer gracia. Feliç diada a tothom, VISCA CATALUNYA!

Mentre (des)espero els resultats de l'examen IELTS, he decidit escriure aquest blog. Per què?? Per moltes raons, una d'elles és que ja ho havia pensat, pero no trobava el moment. També perquè així puc explicar-vos que penso o que faig des de l'altra punta del món (sense haver-ho de repetir 20 vegades i assegurar-me que ho he explicat a tothom). Perquè ja m'ho havien sugerit desde Barcelona. I perquè em ve de gust :)

Ara que ja tinc visat (puc estar i treballar a New Zealand) fins al 15 de juliol, només em falta buscar feina, però no es tan fa-ci-li-simoooo com us pogueu pensar. M'haig de registrar com a profe aquí, i obviament necessito uns quants papers i sobretot, sobretot aconseguir com a mínim un 7 en totes les categories del famós examen. Els resultats els sabré el dia 20, pero de moment ja he somiat que treia un 7 en Writing (ojalá). Si no ho aconsegueixo, doncs l'hauré de tornar a fer. Encara haig de descobrir exactament, quantes traduccions i paperassa necessito, aquesta setmana m´hi poso.

Tinc pendent fer un video del pis, vull dir casa (té dos pisos i una entrada propia, això compta com a casa, no?). Prometo fer-lo aviat, però ja em coneixeu, no m'estresseu...

Fins aquí la primera entrada del blog, espero que em serveixi per tenir-vos al dia de tooooot.

Petonets!